Sant Bruno va néixer en Colònia (Renània) l’any 1030. Dotat de gran intel·ligència, va ser nomenat, en edat primerenca encara, canonge de la col·legiata de San *Cuniberto i enviat a aprofundir els seus estudis a la catedral de *Reims (Xampanya. La seva integració i adaptació al nou ambient li va valer el sobrenom de Bruno el francès.
Els esdeveniments de *Reims van anar marcant el seu destí futur. La celebració a la ciutat d’un concili provincial, l’any 1049, presidit pel papa León IX, en el qual va ser novament condemnada la simonia i promoguda la reforma de l’Església en la línia de la futura reforma gregoriana, va causar un profund impacte en Bruno, que va dedicar tot el seu zel i els seus esforços a aplicar-la.
Nomenat rector de l’escola catedralícia l’any 1055, va exercir la docència durant uns vint anys. Entre els seus deixebles es trobava *Odón de *Lagny, el futur papa Urbà II. L’any 1074 l’arquebisbe *Manasés de *Gournay, que havia obtingut la seu episcopal d’una manera *simoníaca, per allunyar-lo de la docència, el va nomenar canceller de l’arxidiòcesi de *Reims. Però les relacions amb Bruno i altres clergues reformadors es van anar deteriorant fins al punt que, l’any 1076, una comissió presidida per Bruno i pel degà del capítol van recórrer al nunci del papa Gregori VII contra el bisbe *simoníaco. Com a represàlia, Bruno va ser destituït del càrrec de canceller pel bisbe, li van ser confiscats els béns i va haver d’exiliar-se i refugiar-se a casa d’un amic. En aquest moment Bruno i els seus companys decideixen abandonar el món i prendre l’hàbit monàstic.
Després de diverses temptatives, finalment l’any 1080 Gregori VII va destituir el bisbe *simoníaco. Bruno va tornar a *Reims on va ser rebut com el candidat indiscutible per a ocupar la seu *archiepiscopal, però al cap de poc temps, compliments cinquanta anys, el va abandonar tot i, renunciant a aquesta mitra es va retirar amb dos amics a *Fontsèche, prop del monestir de *Molesmes, per a posar-se sota la direcció de l’abat Roberto. La línia decididament cenobítica del fundador del Cister no satisfeia prou la necessitat de solitud de Bruno. Per aquesta raó al cap de tres anys, amb sis companys es va anar al massís de *Chartreuse (situat entre 1200 i 2000 metres d’altitud, i cobert de neu de novembre a abril), a un bosc envoltat de cims alpins, prop de *Grenoble, que li havia cedit el seu antic alumne Hugo, bisbe de la diòcesi. Després de construir set cabanyes, a l’estil de les dels llenyataires i pastors de la zona, van iniciar la vida eremítica el dia de Sant Joan, 24 de juny, del 1084. Amb una estructura molt semblant a la de les *lauras orientals, un llarg porxo relacionava les cabanyes entre elles i conduïa a l’església central. En ella es reunien tres vegades al dia: per a la vigília nocturna, per a la missa i per a les vespres; la resta de la jornada, solos i en silenci, cadascun es dedicava a la vida eremítica en la seva cel·la, en ella meditaven, resaven, treballaven en la còpia de manuscrits, menjaven o dejunaven. Aquesta solitud només era interrompuda el diumenge, quan es reunien després de *nona per a parlar, i el dilluns a la tarda, per a passejar per les sendes i senderes d’aquelles esplèndides i lluminoses muntanyes. Així començava, sense cap regla ni connotació jurídica, un estil de vida que ha durat segles: una vida eremítica en companyia, que ha garantit la continuïtat. Posteriorment, l’any 1128, una vegada consolidada l’experiència, el bisbe Hugo de *Grenoble i algunes comunitats monàstiques veïnes que seguien esperit cartoixà demanaran a *Guigo, cinquè prior de *Chartreuse, que redacti els Costums d’aquella comunitat amb la finalitat d’anar configurant a totes en el mateix estil de vida.
Passats sis anys de solitud compartida, a la fi de 1089, el papa Urbà II, ex alumne seu en *Reims, ho va cridar a Roma com a conseller. En un acte d’obediència heroica, Bruno va abandonar el desert. Ressò llunyà d’aquesta dolorosa prova són les seves cartes escrites poc abans de la seva mort. Es conservaven deu mes un incendi va deixar només dos.
Al cap de poc temps, i per tres anys, el papa i la cúria degueren abandonar Roma a causa de la invasió de les tropes imperials unides a les de l’antipapa Climent III. Bruno va seguir al papa en el seu exili en el sud d’Itàlia, sota protecció normanda. Però, cada vegada més inadaptat i afligit, en un ambient i unes circumstàncies tan contràries a les seves aspiracions, va rebutjar el càrrec de bisbe de *Reggio de Calàbria, que li oferia Urbà II, del qual va obtenir permís per a tornar a la vida eremítica. El papa, no obstant això, el va orientar a fer una fundació a la mateixa Calàbria, on hi havia diversos monestirs grecs. Amb esperit de fe i d’abandó en mans de Déu, Bruno va renunciar a tornar a *Chartreuse i, l’any 1091 va fundar la nova cartoixa de Santa María de la Torre, a Serra Sant Bruno, diòcesi de Catanzaro-Squillace. Allí moria, un diumenge, 6 d’octubre de 1101.