La Cartuxa, Cartoixa de Santa Maria de Montalegre, es troba situada a la comarca catalana del Maresme, des d’allà es veu, molt lluny, Barcelona.
El 1415 la comunitat de Vallparadís, la qual no podia continuar on era, adquirí el Mas Rovira on hi havia una torre medieval que encara és l’orgull de Montalegre. El 1434 s’hi traslladà la comunitat cartoixana de Sant Pau del Maresme o de Sant Pol de Mar. Les obres de la nova Cartoixa de Montalegre s’acabaren el 1464. El segle XIX fou molt complicat per a la Cartoixa: entre 1808 i 1814 s’hagué d’abandonar el monestir a causa de la invasió napoleònica, finalment, el 1835, la desamortització de Mendizábal comportà l’exclaustració. Tot el temps que els monjos varen ser fora de Montalegre la Cartoixa fou un hospital. El 1901 s’hi instal·là una nova comunitat procedent de França, composta per 29 pares i 23 germans; venien fugint de l’expulsió i de la persecució.
Els edificis de la Cartoixa s’ordenen al voltant de dos claustres juxtaposats. Les obres del primer, un quadrat de 55 metres de costat, d’estil gòtic simple, amb trams de tres arcades recolzades sobre columnes senzilles, i disset cel·les, s’acabaren el 1464. El 1636, amb un segon claustre, s’amplià el nombre de cel·les fins a les 30 actuals. Parets de pedra sense desbastar, totxana pels arcs, xemeneies ben treballades, i voltes admirades pel fet d’estar construïdes amb totxos verticals. L’església també és d’estil gòtic, d’una extremada senzillesa, dividida en dos cors: pares i germans. No existeix un espai destinat als fidels, ni tant sols sota la tribuna, perquè no es permesa l’entrada als oficis religiosos a ningú que no sigui resident a la Cartoixa. La façana de l’església no té un espai al davant seu, amb un porta monumental que no s’utilitza. S’hi entra pel claustret, on hi ha les dependències comunitàries: capítol, refetor, capelles per a les misses solitàries. Tot en el mateix sobri gòtic final. Al centre d’aquest claustret hi ha una bonica i gran cisterna del segle XV per a recollir l’aigua de les teulades. La construcció hidràulica de Montalegre és molt interessant. Té diverses deus que amb les seves mines abasteixen el monestir i els seus horts; tanmateix, fins al segle XX no hi hagué canalització d’aigua per a les cel·les i els monjos, els quals havien de fer servir les aixetes instal·lades als angles dels dos claustres. Malgrat tot, l’aigua era i és abundant. Es conserva l’anomenat “safareig de les tortugues”, bassa on les criaven per menjar-les.
La meitat de les cel·les, les que miren al sud, tenen un mirador on els cartoixans contemplen la Mediterrània. El clima és molt suau. Les cel·les del claustre no tenen graons. A prop hi ha Badalona, amb els seus grans i moderns hospitals. Tot això ha salvat i ha fet mantenir Montalegre en el segle XXI, quan l’Orde, dràsticament reduïda en persones, ha hagut de tancar cases: Jerez, Zaragoza i Évora, en la península ibèrica. Quan tot això es decidia, es destinava Montalegre a Casa d’Ancians.
Això és tan admirable com inesperat, donada la trista història d’aquesta Comunitat durant el segle XX. Anys colpejats per desgràcies. Unes cent hectàrees de vinya que donaven un vi de renom (en la tradició de la Cartoixa a Catalunya) varen desaparèixer per la plaga de la fil·loxera. Aleshores un bosc, improductiu però formós i protector, envoltà el monestir; tanmateix, un foc apocalíptic tornà a castigar la Cartoixa l’agost de 1994. Podem anomenar-lo així perquè fins i tot hi hagué una víctima mortal: un germà qui, quan tots fugien, va caure i no es va poder salvar. Uns anys després, un prior en plena activitat restà inutilitzat per un vessament cerebral. En fi, “a gran nau, gran tempesta”.
Durant els esdeveniment de la “Setmana Tràgica” de 1909, poc després de la refundació de Montalegre pels cartoixans francesos, s’instal·là vora l’edifici una dotació de la Guàrdia Civil a fi de protegir la comunitat de possibles atacs; encara es conserven els torricons als angles de la Cartoixa. La Guerra Civil afectà novament la comunitat. Els 21 pares i 16 germans s’hagueren de dispersar. Sis d’ells foren assassinats en els primers moments de la revolta, a mans dels milicians. Aquests varen cremar el convent, però una imatge de la Verge en la capella dels germans no es va cremar, restà ennegrida de fum, i els cartoixans que retornaren el 1939 l’han conservat així fins avui.
Les relíquies d’aquests màrtirs del 1936 es conserven a la sagristia de Montalegre amb una devoció i veneració entranyables. “Cartusia anctus facit sed non patefacit”, per tant l’Orde no ha fet cap moviment per llur beatificació; tanmateix, la diòcesi sí que els ha inclòs en la llista dels seus màrtirs, amb un procés incoat i molt esperançat.
Aquesta protecció i les circumstàncies locals han obtingut del Cel per a Montalegre esdevenir la Cartoixa dels Ancians. Oberta igualment a un futur, però amb unes altres cares.
El que Déu fa, està sempre ben fet…