La Cartoixa, malgrat els seus 900 anys, es una opció actual, il·lusionant. Com llavors, el seu ideal es senzill: Déu. Estimar Déu per d’amunt de totes les coses, com Ell ens ha estimat. Per Ell, la Cartoixa planta cara al consumisme, a la superficialitat, a l’egoisme, al culte al poder i als diners, a l’hedonisme i a tantes coses que no funcionen be al món, i ho fa, sense cap mena de frustració, sense ressentiment, sense cap mena de retret, essent – per la gràcia que Déu la concedeix- testimoni de fe, d’amor, de fraternitat i llibertat. D’amor a Déu i per Ell, a tots els homes, en acció fraternal, solidària i lliure, ja que només des de la llibertat es pot estimar.
La Cartoixa manté, avui dia, els mateixos ideals que sant Bru. En els seus Estatuts, renovats com a conseqüència del Concili Vaticà II, s’han eliminat pràctiques obsoletes, que no afectaven pas al fons de la manera de ser i de fer cartoixans, i s’han adequat, altres, a les necessitats del nostre temps per tal que els seus monjos i monges puguin assolir un desenvolupament efectiu de la seva vocació contemplativa.
Qui ha sentit la crida de Déu de consagrar la seva vida a l’oració i a la recerca de Déu en l’amor; el que sent la vocació contemplativa, ha de tenir un sencer desig de donar-se totalment a Déu; desig que ha d’anar acompanyat de l’atractiu per la soledat i el silenci, ja que es en aquest medi on millor es desenvoluparà la seva vocació de monjo.
A la cartoixa, la vida d’ermità es viu en comunitat; es per aquesta raó també es fa necessari que el monjo tingui una bona sociabilitat . Sociabilitat que l’ha de permetre un tracte familiar i afable amb la resta de la comunitat i, juntament a la maduresa afectiva, que permeti preparar-se per a un compromís que ha de durar tota la vida, es prioritari un temperament equilibrat i assenyat. Voluntat ferma i dòcil, i salut suficient completen la sèrie de requisits essencials que permetran desenvolupar plenament la vocació contemplativa a la cartoixa.
La vocació, invitació de Déu a un lliurament per amor, es manifesta per la inclinació personal i per disposar de les condicions requerides. Quant més pura, profunda, i elevada sigui la motivació, més gran serà la garantia de poder respondre amb èxit a aquesta predilecció divina.
Quan es tracta d’una possible vocació a la Cartoixa, i atès el poc coneixement existent avui dia, pel que fa a la vida contemplativa en general i més en concret de l’Orde de la Cartoixa, s’imposa, en primer lloc, un bon coneixement del mateix així com una madura reflexió i un examen objectiu de la vocació.
El prior, de qualsevol dels monestirs cartoixans, podrà ajudar a la persona que ho sol·liciti, a resoldre aquestes qüestions i, per a un examen més objectiu de la vocació, l’Orde convida a fer un o més retirs de prova en el monestir, amb la finalitat de que es pugui conèixer bé el tipus de vida cartoixà (prepostulantat). Tret d’aquests casos concrets, a la cartoixa, no s’accepten persones que vulguin fer retirs en ella.
La primera etapa de formació es el postulantat. Te una durada de tres mesos a un any. El candidat, que farà servir la seva roba i efectes personals, viu en una cel·la i practica els exercicis regulars, sota la direcció del mestre de novicis. D’aquesta manera, experimenta la vida que vol assolir i les seves decisions personals.
Si es confirma en la seva vocació, i el vot de la Comunitat es favorable, passa a l’etapa següent: el noviciat. El novici, vestit amb l’hàbit cartoixà, viu enterament la Regla monàstica. En el segon any, comença a cursar els estudis de Teologia, Espiritualitat, Escriptura i Litúrgia, propis de la seva vida monàstica personal. Aquests estudis duraran tota la seva etapa de formació.Passats els dos anys de noviciat, si el vot comú és positiu, pronuncia la Professió temporal per tres anys. Acabat aquest trienni, es renoven els vots per altres dos anys més abans del seu lliurament definitiu. Amb el vot favorable de la Comunitat, farà finalment la Professió solemne amb la qual s’incorporarà a la Casa i a l’Orde de manera perpetua, ja que es comprometrà definitivament davant Déu i la seva Església.