«Feliços els nets de cor perquè ells veuran a Déu» (Mat 5, 8)
La Cartoixa, que entronca les seves arrels en la tradició eremítica dels Pares del Desert i que es nodreix de les mes altes cotes d’ascètica i mística cristiana, no ha establert, a diferència d’unes altres ordenis monàstiques, un mètode uniforme, a seguir pels seus monjos, per a la consecució dels seus fins espirituals. No podem parlar per tant, d’una espiritualitat específicament cartoixana.
El cartoixà té com a fi principal la contemplació. És a dir viure la plenitud de l’amor de Déu. Viure tan contínuament com sigui possible a la llum de l’amor de Déu cap a nosaltres, manifestat en Crist, per l’Esperit Sant. Viure de Déu, en Déu i per a Déu. Qualsevol altra finalitat secundària aquesta exclosa.
Per a poder aconseguir-ho el nostre cor no té una altra via mes que la si es fes i ser net, pur; ple d’amor, de caritat…
És un camí llarg i dur, però que es torna suau i bell per la gràcia de l’Esperit i ens condueix a la Plenitud.
En aquest caminar, que ens transporta a la unió personal i íntima amb Déu, el cartoixà té llibertat plena, amb la guia espiritual dels seus superiors, per a seguir el camí que crea mes directe i que millor s’adapta al seu propi caràcter. En la solitud i silenci dels nostres *eremitorios, seguim els passos de Sant Bruno, busquem l’única cosa necessària: Déu.
«Déu és Amor, el que viu en l’amor aquesta en Déu i Déu està en el.» (1 Jo 4,16) «Viu, però ja no soc jo qui viu, és Crist qui viu en el meu» (Ga 2, 20)
Com a resultat d’aquest submergir-se en l’amor de Déu que és la contemplació, el cartoixà es revesteix i es transfigura en Jesucrist i a través de la seva Humanitat, del seu Cor, viu en la profunda intimitat de la família de Déu – que és l’Amor mes gran-. S’aconsegueix així el repòs contemplatiu, la «*quies» cartoixana, que aporta al monjo: llibertat, pau, alegria.
Però per a arribar a aquest repòs contemplatiu, a aquesta serenitat d’esperit, que ens condueix a la unió amb Déu, és necessari orientar la nostra vida, encaminar els nostres passos a aquest fi. Per a això, els cartoixans, ens valem, igual que altres monjos contemplatius, de la pobresa, la castedat, l’obediència, la *accesis, la humilitat, l’oració , l’escolta de la Paraula, el treball…; tot això el realitzem dins d’un estil propi de vida que ens fa ser ermitans vivint en comunitat i tenir com a valors molt volguts, i específics de l’Ordre, a la solitud i el silenci,
«Una paraula va parlar el Pare, que va ser el seu Fill; i aquesta
parla sempre en silenci, i en silenci ha de
ser sentida de l’ànima». Sant Joan de la Creu (Punts d’amor, 21)
El cartoixà té a Jesucrist com el seu centre i la seva guia. «En Jesucrist tenim tot el que som,… Déu ha fet d’Ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció» *IC 1,30). Com Jesús, el monjo es retira a la solitud del desert a orar en silenci, de nit, per a trobar-se amb el Pare.
L’obstinació i el propòsit nostres són principalment *vacar al silenci i la solitud de la cel·la. Aquesta és doncs, la terra santa i el lloc on el Senyor i el seu serf conversen sovint com entre amics; on l’ànima fidel s’uneix sovint a la Paraula de Déu i l’esposa viu en companyia de l’Espòs; on s’uneixen el terreny i el celestial, l’humà i el diví. (Estatuts 4,1)
La solitud és el mitjà més excel·lent per a arribar a la més íntima unió amb Déu i, a través d’Ell, amb tots els homes. Per això el cartoixà tria la solitud. El cartoixà no s’evadeix del món, en retirar-se d’ell, es fa solitari perquè vol ser solidari, perquè vol glorificar a Déu de la millor manera possible: tenint-li en el cor. Vol abans de res adorar-li, lloar-li, contemplar-li, donar-li gràcies, deixar-se seduir per Ell, lliurar-se a Ell en nom de tots els homes; complir en una paraula, la missió que li ha encarregat l’Església: ser una ànima en contínua oració resant en nom de tota la humanitat. La seva vida es fa ofrena gratuïta, solidària i permanent a Déu per la salvació del món i la santificació de l’Església.
«Separats de tots, ens unim a tots per a, en nom de tots, romandre en la presència del Déu viu.» (Estatuts 34,2)
La clausura de la cartoixa, la disposició física dels seus edificis i en concret de les cel·les on habitem ens faciliten l’espai, la solitud i silenci necessaris per a l’oració pura, per a la contemplació.
«El teu, quan vagis a orar, entra en la teva estança i, després de tancar la porta, ora al teu Pare que és allí, en el secret; i el teu Pare, que veu en el secret, et recompensarà».(Mt 6,6)
Fruit de la contemplació, de la Gràcia, la vida cartoixana, d’austeritat i pobresa, adquireix una manera de ser (carisma), unes característiques pròpies que ja van ser assenyalades per *Guigo I (1083-1136) en les seves «Meditacions». Són principalment:
La simplicitat.
Tot en la cartoixa gira entorn de l’única cosa necessària: Déu. L’esperit de simplicitat cartoixà pot entendre’s com el sentit d’unitat i d’absència de complicació en una ànima enterament dedicada a Déu. Tot consisteix a reduir-ho tot al qual és Un, que és Déu.
Amor a la naturalesa.
«Déu va veure tot quant havia fet, i heus aquí que estava molt bé…»(Gen 1,31)
«Els cels compten la glòria de Déu, l’obra de les seves mans anuncia el firmament» (Ps 18,2)
Pel contacte directe amb l’obra de Déu, el monjo experimenta l’alegria còsmica de totes les criatures que contempla: arbres, plantes, flors, ocells, muntanyes, insectes, l’aigua dels torrents, els boscos que envolten la cartoixa, el firmament, … Naturalesa tota, reflex de la bellesa de Déu i de les seves perfeccions…Tot convida a donar gràcies a Déu en contemplar-la.
Admiració per la Bellesa.
«Mil gràcies vessant,
va passar per aquests sotos amb presura,
i anant-los mirant, amb la seva sola figura,
vestits els va deixar de la seva bellesa» Sant Joan de la Creu (cançó 5)
Extasiat en contemplar, la gràcia i l’alegria de la creació al cartoixà li surt espontàniament un himne de lloança al Creador . Per això, en les primeres hores del dia, en les hores litúrgiques, en el cor de l’església, en la cel·la, en qualsevol moment, orant, cantant, salmodiant…el monjo glorifica i dona gràcies a Déu per la magnificència de la seva obra, així com per l’amor de predilecció que Déu ha tingut envers el, ja que li fa ser lloança de la seva glòria.
Fraternitat.
Els monjos viuen en solitud, separats del món però en solidaritat amb tota la humanitat i vinculats amb llaços de cordial fraternitat amb la resta de la comunitat.
Revisió d’un mateix i exigència de superació.
«Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte» Mt 5,48 «Brilli així la vostra llum davant de la gent, llavors, en veure les vostres bones obres, glorifiquessin al Pare que està en el cel» (Mat 5,16)
El monjo busca sempre la perfecció, mira com pot millorar i que mes pot fer. Bona part dels seus pensaments tendeixen a interrogar-se, a interpel·lar-se; només després d’haver reflexionat, pot exigir als altres i sempre, revestit de misericòrdia, no jutjant mai, sinó perdonant sempre.
Cerca de la puresa per a veure a Déu
«l’amor no consisteix a sentir grans coses, sinó a tenir gran nuesa i patir per l’Estimat» Sant Joan de la Creu
La vida anònima, austera i pobra en el desert, permet al monjo oferir a Déu l’alegre penitència i aconseguir la conversió a l’amor misericordiós i entranyable del Pare.
Nostàlgia de Déu.
«Amb tota la meva ànima t’anhelo en la nit,
i amb tot el meu esperit al matí et busco» (*Is 26,9)
És l’actitud més típica del monjo. Els cartoixans se senten exiliats en Déu, i estan sempre en actitud vigilant a l’espera de la trobada d’aquell que els ha anomenat al desert per a parlar-los en el cor. La seva vida transcorre en un dialogo d’amor en la intimitat, amagats amb Crist en Déu.
Crist en el centre del pla de Déu.
«Jo soc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú va al Pare sinó per Mi», (Jo 14,6). «Si algun m’estima, guardarà la meva Paraula, i el meu Pare li estimarà i vindrem a ell i farem habitada en ell.» (Jo 14,23)
El Verb s’ha fet home perquè l’home arribi a ser Déu. Tot es resumeix en aquest pla admirable de Déu sobre el món i els homes. Déu no condemna mai sinó que salva pel seu Fill.
Pau i alegria.
«Tingueu l’alegria que jo tinc, Una alegria ben plena,,,» (*Jo 15,11)
«ningú us podrà llevar vostra alegria,» (*Jo 16,22) *perqué brolla de «la comunió que tenim amb el Pari i amb el seu fill Jesucrist» (*Jo 15,11)
Són els fruits de la presència de l’Esperit en el cor, fruits que el cartoixà vol compartir amb tots. Constitueixen l’actitud monàstica mes característica, que s’experimenta en la solitud, on el monjo se sent estimat per Déu i pels germans que formen una mateixa família. Són el fruit de la reconciliació amb el Pare i amb els germans.
Oh Boniques! Oh Bondat! Era l’expressió d’alegria de sant Bruno per la infinita misericòrdia de Déu.
En la Cartoixa, els monjos, no ens considerem ni herois ni sants per la nostra vida, pels nostres mèrits, som conscients de la gràcia que Déu ens ha donat assenyalant-nos la nostra vocació, el camí del desert …»No sou vosaltres els que em vau triar. Soc jo el que us he triat» (Jo 15,16) i, que el Pare, «ens ha triat en Crist … abans de crear el món,… perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens va destinar a ser fills seus per Jesucrist…» (Ef 1,3-6)..
Davant tanta gràcia, davant tanta caritat, davant tant d’amor, malgrat les nostres faltes i febleses, els cartoixans no podem fer una altra cosa sinó adorar, glorificar, donar gràcies a Déu i demanar-li que la humanitat sencera obri el seu cor al seu amor perquè pugui gaudir d’Ell.
I, en llegir a Sant Pau, «No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? …(Ic 3,16) «No sabeu que els vostres cossos són el santuari de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que resideix en vosaltres? …Glorifiqueu a Déu en el vostre cos» (Ic 6 19-20) com no tremolar d’alegria?
Com no estimar als nostres semblants, temples vius, com nosaltres, de l’Esperit Sant, i desitjar per a ells el millor?
I, davant la promesa de Jesús…»Al qual m’estima, el meu Pare li estimarà, i anirem a ell i habitarem en ell». (*Jo 14,23) com no estimar-li i sentir en nosaltres la seva promesa?
Davant el seu infinit amor per nosaltres, Com no oblidar-nos de les nostres necessitats terrenals i no desitjar mes que a Déu?
«Com a cerca la cierva corrents d’aigua viva, així la meva ànima et busca a tu, Déu meu. La meva ànima té set de Déu, De Déu que és la meva vida (Ps 41,1-2)
Com no, com un nen davant un Pare que ens estima, no clamar «*Abba, Papà … Pare ! i confiar-nos i abandonar-nos enterament en Ell, pel Fill, amb l’amor de l’Esperit Sant?
Com, aclaparats davant la seva grandesa, davant la meravella de la seva creació, no exclamar, sense parar?
Sant, Sant, Sant,…
Et lloem – et beneïm,
T’adorem – et glorifiquem,
Et donem gràcies, per la teva immensa glòria
I, davant la seva divina misericòrdia, meravellats i plens d’alegria, com el nostre pare Sant Bruno, Com, en silenci, en el nostre cor, no dir una i mil vegades,?
Oh Bondat ! , Oh, Bondat !, ….