La Cartoixa
Un monestir cartoixà (cartoixana) el constitueixen un conjunt d’edificacions construïdes per a poder albergar i desenvolupar la singular manera de vida cartoixà: eremitas que viuen en comunitat.
Estan situats en amplis territoris no urbanitzats, generalment envoltats de boscos el que permet, igual que la distribució arquitectònica dels edificis el màxim de solitud i silenci,bàsic per al desenvolupament de la vocació cartoixana.
Una cartoixa està constituïda per quatre àrees o zones principals.
Zona eremítica: Formada pel Claustre major al voltant del qual es distribueixen les cel·les (petites cases amb jardincillo) on els Pares (o les monges de cor) fan la seva vida solitària. En algunes cartoixes existeix un altre claustre, connectat al primer, on habiten els germans/nas.
Zona cenobítica o comunitària: Composta per l’església, la sala capitular, el refetor i capelles distribuïdes entorn d’un petit claustre anomenat «de recordatione».
En aquesta zona es tenen uns moments de vida diària en comunitat. Moments que permeten l’intercanvi espiritual i humà i que contraresten, d’aquesta manera, els possibles inconvenients de la vida eremítica en solitud plena, facilitant-se, al mateix temps, la fraternitat i la caritat cristiana.
Zona d’obediències. Ocupada per les estades on es fan les tasques destinades a la vida de la comunitat: cuina, safaretjos, *sastrería, etc. També se situen les cel·les dels germans/as ( en les cartoixes que no disposen de segon claustre) i la procuració. La zona, sol configurar-se entorn a un pati anomenat de les «obediències».
Zona de serveis. És l’àrea on es localitzen els magatzems, tallers, granja etc. És la zona mes allunyada de la zona eremítica per a evitar els sorolls. Entre la zona de serveis i la d’obediències, generalment separades per un pati, es troben la porteria, la *hospedería i la capella exteriors. Aquestes tres dependències no pertanyen a la clausura.
Normalment, una àmplia horta, envoltada per un mur, completa les instal·lacions i serveis de la cartoixa.
La disposició de les àrees està en funció de mantenir les cel·les el més allunyades possible del soroll exterior, amb la finalitat de facilitar l’aïllament, la solitud i el silenci que permeti al monjo la meditació i l’oració pura.
L’arquitectura cartoixana és, en general, austera, sòbria i funcional. Únicament l’àrea cenobítica, on radiquen les edificacions destinades al culte, destaca arquitectònicament.
La cel·la
L’obstinació i el propòsit nostres són principalment vacar al silenci i solitud de la cel·la. Aquesta és, doncs, la terra santa i el lloc on el Senyor i el seu serf conversen sovint entre amics; on l’ànima fidel s’uneix sovint a la Paraula de Déu i l’esposa viu en companyia de l’Espòs; on s’uneixen el terreny i el celestial, l’humà i el diví.( Estatuts 4,1)
Aquest paràgraf dels nostres Estatuts resumeix molt bé el que és i significa per al cartoixà la cel·la. És l’instrument que ens ajuda buscar a Déu. En la solitud i silenci de la cel·la passem la major part de la nostra vida. En ella trobem la felicitat mes plena que pugui donar-se en la vida humana: la trobada i la plenitud en l’Amor de Déu,
Arquitectònicament, la cel·la, a la qual s’accedeix des del claustre, és una petita casa amb jardinet. Consta la cel·la, generalment, de: un vestíbul, sala del «Ocell María», «cubiculum» (sala amb espai per a zona d’oratori, estudi, menjar i dormir), petit taller, servei higiènic i porxo amb sortida al jardí. En la planta trepitjo es situa la golfa que ens serveix de traster i de magatzem de llenya.
El lloc és auster però còmode i acollidor i la distribució racional de la cel·la, permet una gran funcionalitat en la realització de les tasques quotidianes. És l’àmbit propici que ens facilita la solitud i el silenci, la calma interior, l’equilibri psíquic, l’assossec. És el lloc on mengem, dormim, treballem (tant intel·lectual com físicament) però sobretot on orem. És, la nostra, una oració simple, lliure, sense mètode, que amb el temps va significant i ens porta i es redueix a un estar continu serè i reposat, alhora que intensa i permanentment lliurat a Déu, sense soroll, sense paraules. És l’oració permanent, contínua, que porta, per la gràcia del *Espiritu, a la contemplació, a la trobada amorosa amb Déu.