Sant Bruno, atret per l’ideal d’espiritualitat dels antics solitaris del desert, va buscar per a si i els seus sis companys, un lloc retirat, la *Chartreuse, on retirar-se i, aïllat del món, consagrar la seva vida de solitud a la contemplació, a l’amor de Déu.
Però Bruno no va ser un simple continuador d’aquells sants Pares del Desert. Guiat per la Gràcia, va saber combinar una part predominant de vida solitària amb un mínim suficient de vida en comú, cenobítica, de manera que solitud i vida fraterna s’equilibren mútuament. D’aquesta manera, va aconseguir evitar els possibles perills que una vida, en absoluta i permanent solitud, pot implicar al *eremita. La característica principal de la Cartoixa és, des dels seus inicis, la de ser una comunió de solitaris per a Déu.
Des de la seva primera edició, en 1128 els Estatuts cartoixans proclamen, en referir-se als seus monjos: «Hem estat anomenats especialment a la vida solitària». Vida solitària, que contribueix a la unió del monjo amb Déu i en el marc del qual, associa el cartoixà el seu propi sacrifici al de Crist, en favor de la Humanitat i de l’Església.
La vida eremítica la realitza el cartoixà en la seva cel·la. En ella passa la major part de la seva vida ocupat en l’oració, l’estudi, els treballs manuals, arranjament del jardí, etc. No surt de la cel·la mes que per a les celebracions litúrgiques (tres al dia; en les festivitats mes) i per als actes i activitats prevists pels Estatuts.
La vida comunitària té el seu fonament en les celebracions litúrgiques (vigília nocturna, missa conventual i vespres) i en diverses activitats (menjar i recreació en comunitat els diumenges i festius, llarg passeig setmanal, reunions en el capítol per a seguir la marxa de la comunitat, etc.) Les recreacions i passejos ajuden a conrear i a estrènyer llaços d’afecte mutu i familiaritat que permeten considerar a la comunitat com una família; al mateix temps asseguren l’equilibri *síquico dels monjos.
«L’oració comunitària que fem nostra per la celebració litúrgica, es prolonga en l’oració solitària amb la qual el monjo ofereix a Déu un íntim sacrifici de lloança que està sobre tota ponderació». Estatuts 41,4.
En la Cartoixa, la vida litúrgica uneix harmònicament l’oració solitària i la comunitària i els seus monjos fins i tot reservant en absolut a l’oració interna un lloc d’elecció, consagren a la recitació i al cant dels Oficis mes de cinc hores diàries. La pregària de l’Ofici és un camí segur per a la contemplació perquè facilita la unió amb Déu i disposa a l’ànima per a rebre els tocs de la Gràcia.
La litúrgia, cim i font de la vida eclesial, és, per al cartoixà, signe de contemplació i complement de l’oració solitària. Al seu torn, l’oració en solitud, completa el culte comunitari. I, per la conjunció d’ambdues, participa del Misteri de Crist, crucificat i ressuscitat.
La litúrgia cartoixana
ofereixen una participació mes íntima i la unió de l’ànima amb Déu.
Des dels seus orígens la Cartoixa disposa d’una litúrgia pròpia adequada a la vida solitària i contemplativa dels seus monjos. D’acord amb el caràcter de l’Ordre, el ritu cartoixà és mes simple que la litúrgia romana i sobri en les seves formes exteriors. Aquestes característiques afavoreixen una participació mes íntima i la unió de l’ànima amb Déu.
La litúrgia cartoixana disposa de molts temps de silenci i en els seus cants empra el gregorià, si bé és mes lent i de tons menys aguts i melismátics que el benedictí. L’absència d’instruments musicals és total.
Celebracions litúrgiques
Els moments culminants del dia litúrgic cartoixà són: La vigília nocturna, la missa conventual i les vespres. Se celebren comunitàriament a l’església.
La vigília nocturna. (Matines i *Laudes) Té lloc a mitjanit, mentre gran part de la humanitat dorm, en la semifoscor de l’església. Durant dues o tres hores, segons els dies, els cartoixans s’uneixen a Déu i, entre silencis, li canten a viva veu, li lloen, li donen gràcies i li preguen intercedeixi per tota la humanitat.
La missa conventual. Diària i cantada per la comunitat. Els diumenges i festius es fa concelebrada. Els dies de diari, només hi ha un celebrant a l’altar i la celebració de l’Eucaristia es desembolica en un ambient de profund recolliment i silenci que, unit a la simplicitat del ritu afavoreix una participació íntima en l’Eucaristia. Els monjos de cor, en un altre moment del dia i en una capella solitària, celebra la Santa Missa unint-se fraternalment al sacrifici de Crist per la humanitat.
La missa cartoixana recorda la primitiva missa pontifical i el seu ritu, està pres d’un antic ritual lionès del s. XI. És mes curt que el tridentí i modern i té una bella senzillesa.
Vespres. A mitjan tarda es reuneixen, per tercera vegada en el dia, els monjos per a lloar a Déu. Finalitza la celebració amb la Salvi Regina.
Els diumenges i festius es canten també, a l’església, la Litúrgia de les Hores, Tèrcia, Sexta i Nona.
La part de l’Ofici Diví que no es canta *conventualmente, la reciten els monjos individualment en la seva cel·les respectives tots a la mateixa hora i amb les mateixes cerimònies liturgiques. També en la cel·la, els cartoixans, reciten diàriament l’ofici de la Mare de Déu i una vegada a la setmana, l’ofici de difunts.
Mitjançant la litúrgia, a l’església o en la solitud de la cel·la, els cartoixans formen una veritable comunitat monàstica, se senten reunits sota la mirada de Déu per a estimar-ho, lloar-ho, intercedir pels altres i donar-li gràcies.