La comunitat de Santa María de Montalegre la formem monjos contemplatius de l’Orde de la Cartoixa, fundada per Sant Bruno en 1084.
Som ermitans, que vivim en comunitat, buscant l’única cosa que creiem necessari: Déu. La nostra fi principal és glorificar a Déu, estimar-lo i donar-li gràcies. A això consagrem enterament la nostra vida. Volem viure en Déu i per a Déu.
Som homes lliures, senzills, originàriament de diversa classe social, procedència i cultura, que, per la gràcia de l’Esperit, hem acudit a la crida de Déu i optat per la radicalitat de l’Evangeli.
Com els primers Pares del Desert, com el nostre Pare sant Bruno, portem una vida apartada del món, senzilla, anònima i austera, dedicada a la cerca de la perfecció en Crist, de la puresa del cor, que ens permeti unir-nos a Déu en la contemplació. Igual que Jesús ens retirem per a orar en silenci i trobar-nos amb el Pare per la gràcia del seu Sant Esperit.
La cartoixa, com desert, ens ofereix i facilita l’ambient retirat, de solitud i silenci que afavoreix l’ascetisme, la meditació i, com a conseqüència, la contemplació, és a dir la trobada amorosa amb Déu i amb la seva obra. El fruit d’aquest estar amb Déu, per l’acció de l’Esperit Sant, es tradueix en una serena pau i un intens amor. Amor fratern i caritat solidària envers tota la humanitat i especialment amb els més necessitats, amb els quals sofreixen més.
Ens allunyem del món, de l’interès per les coses materials, del poder i les vanitats perquè sentim que Déu és l’única cosa necessària, l’única cosa important i, en conseqüència, perquè volem estimar a Déu el més intensament possible i a través d’Ell a tota la humanitat. Ens fem solitaris perquè volem ser solidaris. Per això la nostra vida, es fa també penitència que oferim gojosa, gratuïta, solidària i permanentment a Déu per la salvació del món i la santedat de l’Església. Volem complir així amb la missió que ens ha encarregat l’Església, és a dir que, en nom de tots, siguem una ànima en contínua oració.
La unió amb Déu, per l’amor que Ell ens concedeix en la contemplació, quan estem en la solitud de les nostres cel·les, o mitjançant els sagraments i la pregària comunitària, fa que les nostres vides es converteixin també en un cant de lloança i d’acció de gràcies per la infinita misericòrdia de Déu i que, amb el temps, aconseguim l’assossec o repòs espiritual mitjançant el qual el nostre estil de vida es fa simple, discret, equilibrat i sobretot ple de llibertat, de pau, de serena alegria i goig en Crist.
Encara que l’oració és la nostra principal ocupació, també fem petits treballs manuals o intel·lectuals.
Humilment, igual que als monjos que ens van precedir, ens agradaria que la nostra comunitat continuï sent, a Catalunya, testimoniatge viu de fe, de caritat i d’ajuda espiritual per a tot el que ho necessiti.