Entre els segles X i XII, és a dir, entre la gestació i l’expansió de la gran reforma iniciada per *Cluny i imposada més tard pels papes, es van originar un gran nombre d’assajos de vida religiosa, contra el laïcisme i l’opressió que el feudalisme havia imposat a l’Església. Van ser sobretot els ideals de llibertat i autonomia enfront del poder civil els que van desencadenar la reacció o reforma, que aviat es va concretar en la cerca de noves maneres de viure la fe i d’una espiritualitat mes autentica. Dos elements apareixen en les noves formes que s’estableixen de vida religiosa en aquest moment: l’exigència d’una pobresa efectiva i d’una major austeritat i l’aspiració vehement a la vida solitària: *Camaldoli, amb sant *Romualdo (+1027), *Fonte Avellana, amb sant Pere *Damiàn (+1072), *Vallombrosa, amb sant Joan *Gualbert (+1073), *Citeaux, amb Roberto de *Molesmes (+1099) i sant *Bernado de *Claravall (+1154). Dins d’aquest gran moviment monàstic, de reforma i de simplificació, de redescobriment i de nou impuls de la vida eremítica dels pares del desert, se situa la fundació de la cartoixa, obra de sant Bruno.
En 1084, Bruno de Colònia es retirava al bosc, al desert, de *Chartreuse – en la diòcesi de *Grenoble – a un lloc cedit pel seu amic, el bisbe Hugo, a on aviat se li unirien alguns companys. Allí *vivírían en cabanyes construïdes entorn a una capella. D’aquesta manera es va configurar aquesta singular ordre, confluència d’eremitisme i de cenobitisme, en la qual, dins un mateix conjunt monàstic, els seus membres, que viuen de manera eremítica, en cel·les individuals i independents – en forma de petites casetes amb oratori, lloc d’estudi i hort – participen, al mateix temps, d’alguns actes comunitaris *sintiendose per això, part del grup o comunitat.
Bruno no volia fundar una Ordre, i per això ni tan sols va escriure una regla o estatut per als seus companys. Va fixar amb la seva vida i exemple una norma i, a precs del seu deixeble *Landuino, va escriure una carta als Germans, que va arribar pòstumament als seus deixebles de *Chartreuse. La carta és tinguda com «el testament de sant Bruno». El cinquè prior de *Chartreuse, *Guigo, va redactar, entorn de 1127, les *Consuetudines o reglament de l’Ordre.
Durant el priorat de *Antelmo es va reunir el primer Capítol General (1140). A ell, es van sotmetre, des de llavors i per sempre, totes les Cases de l’Ordre, En aquest any, l’Orde cartoixà va néixer oficialment. L’Ordre, va anar creixent gradualment. En 1142 ja s’havien unit cinc cases a la de *Chartreuse i, en 1164, el papa Alexandre III confirmava i ratificava definitivament aquest naixement. Posteriorment, es van afegir noves disposicions a les Consuetudines. Des de llavors, l’Ordre no ha hagut de ser mai reformada. De fet, es diu de la Cartoixa: nunquam *reformata, *quia *nunquam *deformata («mai reformada perquè mai es va deformar»)
L’Ordre es va estendre *rapidamente en època sota-medieval fins a arribar a 56 cases en 1258, i al màxim de 107 entorn del 1350, moment en què la *componian 2500 monjos i 1300 germans conversos. Es va mantenir creixent fins al segle XVII, època en què va començar un descens que es va accentuar posteriorment amb les desamortitzacions i *exclaustraciones del segle XIX.
Entorn de l’any 1145, les monges del monestir de *Prebayon, a França, van adoptar per a la seva comunitat l’estil de vida cartoixà. Va ser el naixement de la branca femenina de l’Ordre.
Avui dia compta únicament amb 21 cases a tot el món, quatre de les quals *estan en sòl espanyol: Montalegre, *Portaceli, *Miraflores i *Benifassà. D’aquestes, les tres primeres són de monjos i l’última, de monges.
El primer monestir cartoixà de la Península Ibèrica va ser el de Scala *Dei, situat en els vessants del *Montsant, a la comarca del Priorat, a Catalunya. L’any 1194 van arribar els primers monjos cartoixans al lloc, que ja estava habitat des d’uns anys abans, entorn del 1164, per ermitans. Scala *Dei va ser mare de nombroses cartoixes: Sant Pol de Mar, al Maresme (1269), Porta *Coeli, al Camp del *Túria (1272), *Sant Jaume de *Vallparadís, a Terrassa, Vallès Occidental (1345), *Valldecrist a l’Alt Palància (1385), Vall de l’*Esperit, al Camp de Morvedre (1389), *Valldemosa, a Mallorca (1399), Montalegre, al Maresme (1413), Llaura *Christi, a l’Horta (1585), Llaura *Coeli, a Lleida (1590), i Via *Coeli, al Baix Segura (1639), *Benifassà (1967). En la resta d’Espanya les cartoixes van ser les següents: El *Paular (1390), Les Cuevas (1400), *Miraflores (1442), L’Anunciació (1442), *Aniago (1441), Cassalla (1479), Jerez (1476), Les Fonts (1507), Aula *Dei (1564), Granada (1587), Scala *Coeli (1587) i Vall de la Misericòrdia (1595).
En 1301, l’Ordre per al seu millor govern, va distribuir els monestirs en cinc províncies: França, Provença, Llombardia, Burgúndia i *Gebbenense. Les cartoixes de Scala *Dei, *Sant Pol i *PortaCoeli es van integrar a la província de Provença. Posteriorment en 1346, en establir-se la província d’Aquitània, aquestes cartoixes, al costat de la de *Vallparadís, van passar a la nova província. Després de la fundació de *Valldecrist i del *Paular, en 1393, l’Ordre va crear una nova província: Catalunya. En ella es van integrar: Scala *Dei, *Sant Pol, Porta *Coeli, *Vallparadis, *Valldecrist i el *Paular i, posteriorment *Valldemosa, Les Cuevas i Montalegre. En 1442, amb motiu de la fundació de les cartoixes de *Aniago i *Miraflores, es va crear la província de Castella, que va integrar les cartoixes situades en territori castellà i andalús (El *Paular, Les Cuevas, *Aniago, *Miraflores i posteriorment Jerez i Cassalla)
La província de Catalunya estava integrada pels monestirs dels territoris de l’antiga corona aragonesa (Catalunya, Aragó, València i les Illes Balears). És a dir, en aquelles dates, per les cartoixes de Scala *Dei, Porta *Coeli, *Valldemosa i Montalegre. Posteriorment s’afegirien Les Fonts, Aula *Dei, Llaura *Christi, Immaculada Concepció de Saragossa i les efímeres de *Ara *Coeli (1588-96) i Via *Coeli i Sant Josep (1640-81) Les cartoixes portugueses de Scala *Coeli (1587) en *Evora i Vall de la Misericòrdia a Lisboa (1595), fundades amb monjos de la província catalana, van formar part de la província de Catalunya fins a 1611.
Com a element d’identificació de l’Ordre (escut) els cartoixans van usar al principi els instruments de la Passió de Jesús i posteriorment això: un globus terrestre amb una creu en el seu cim. Acompanyen a la creu set estrelles, que representen a sant Bruno i els seus sis companys en la primera cartoixa.
Com a divisa, l’Ordre va adaptar la següent: *Stat *crux *dum *volvitur *orbis. (Sobre el món que canvia, la creu roman sempre immutable)
Per les seves aportacions espirituals i culturals, l’Orde cartoixà se situa entre les grans institucions monàstiques de l’Església. Es distingeix d’aquestes que en totes els monjos s’aïllen del món en un monestir on conviuen per a tot, mentre els cartoixans es *aislan els uns dels altres fins i tot dins de la seva Cartoixa.