SOLEDAD I SILENCI

Els que van ser els Pares de la nostra Religió seguien la llum d’orient, la d’aquells antics monjos que, calent encara en els seus cors el record de la Sang recentment vessada pel Senyor, van omplir els deserts per a dedicar-se a la solitud i la pobresa d’esperit. Per consegüent, els monjos del claustre, que segueixen aquest mateix camí, convé que visquin com ells en erms prou allunyats de tot habitatge humà, i en cel·les lliures de tot soroll, tant del món com de la mateixa Casa; sobretot, que romanguin aliens als rumors del segle.

Qui persevera ferm en la cel·la i per ella és format, tendeix al fet que tot el conjunt de la seva vida s’unifiqui i converteixi en una constant oració. Però no podrà entrar en aquest repòs sense haver-se exercitat en l’esforç de dur combat, ja per les austeritats en les quals es manté per familiaritat amb la creu, ja per les visites del Senyor mitjançant les quals el prova com a or en gresol. Així, purificat per la paciència, consolat i enrobustit per l’assídua meditació de les escriptures, i introduït en el profund del seu cor per la gràcia de l’Esperit, podrà ja no sols servir a Déu, sinó també unir-se a Ell.

(Estatuts 1.3 1-2)

En aquests paràgrafs dels Estatuts de l’Ordre, es reflecteix clarament com és el sentit de la vocació cartoixana: servir a Déu i unir-se a Ell, introduït en el més profund del seu cor. Per a això, els monjos i monges cartoixans, fem el mateix que els Pares del Desert en els primers segles del Cristianisme; ens retirem, per a dedicar-nos a la solitud i pobresa d’esperit, perquè sabem, que aquest és el camí més convenient per a desenvolupar la vocació per a la qual hem estat anomenats.

Per a aconseguir aquesta solitud, ens apartem del món mitjançant la clausura del nostre monestir (desert) i les nostres estades en la cel·la. La cel·la, ens proporciona les condicions necessàries perquè es desenvolupi en nosaltres la solitud interior, o puresa de cor, i el silenci interior que permet estar vigilants, atents, centrats a la crida i vinguda del Senyor.

La solitud interior és un procés espiritual pel qual s’allunya un de l’interès per les coses materials que porta a sentir i a considerar a Déu com a l’única cosa necessària i important. És un procés que, en la cartoixa, denominem «quies» i que podem traduir per l’assossec o repòs espiritual.

L’ambient de solitud i silenci interior, l’atenció tranquil·la i assossegada de la ment en Déu, afavorida per l’oració i la lectura pausada, porten a aquest simple, gojós i «sant repòs» que ens fa sentir la bellesa de la vida eterna.

Per a afavorir la consecució ambiental de solitud i silenci, que afavoreixi la realment important, que és la interior de la persona humana, les cartoixes s’edifiquen en llocs apartats i les seves construccions proporcionen, en el que és possible, l’aïllament necessari per a permetre «…la tranquil·la escolta del cor, que deixa entrar a Déu per totes les seves portes i sengles» (Estatuts 4,2)